Les bicicletes entapissen el sostre. Però no només. També li tapen els ulls, les mans, els peus, l'ànima.
El Cristian té cara de bicicleta i s'imagina un futur rodant des del petit cau tènue al carrer Melcior de Palau.
L'Oriol, el seu germà, el va empényer a furgar aquest forat cooperatiu.
- Res serà pitjor que no res - li va dir davant la cervesa amargant.
I el Cristian no ho va dubtar. Cansat de matinar pels altres, cansat d'estirar la llengua pels altres, de predre instants -tot per als altres-, d'allistar-se a hores intempestives perquè l'empresari de torn s'anés ent ric enviant bicicletes en paquets fins a la Xina.
I aquell divendres tot va canviar. Es va llevar amb la boca oberta per deixar-hi entrar aires nous. Es va calçar unes sabates noves per trepitjar més fort. I es va plantar davant el propietari acofat en una cadir minúscula d'una taula immensa.
- Prou, s'ha acabat.
Va dir. Era l'últim dia i també el primer.
- Prou, s'ha acabat perquè tot comença - va concloure.
Acabava de néixer dins el seu cap i del seu cor el projecte cooperatiu autogestionat.
Era el seu projecte.
Va tancar la porta de la multinacional d'un cop sec.
