• 
• 
• 

La zona urbana del Parc
Prové de la remodelació del 1997 de la part inferior del parc, que va ser ampliada i es va enllaçar amb la plaça del Nen de la Rutlla. Està formada per terrasses situades a diferents nivells separades per talussos amb gespa, arbres i arbustos.

El parc històric
Està format per un jardí frondós i rústic, que s'enfila per la muntanya per l'eix d'un torrent mitjançant terrasses comunicades per camins i escales. Dalt de tot hi ha un safareig amb magnífiques vistes.
A la part central de la pujada hi ha murets de pedra solcats per petits canals per on corre l'aigua que baixa des del safareig, tot formant cascades que omplen estanyols.

El parc forestal
El bosc urbà, de fort pendent, està constituït per una important arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que s'encreuen.
És destacable el mirador de la Mitja Lluna.

Un espai d'altura
També és preciosa la vista des del mirador de Sant Joan. Com que l'alçada de la zona forestal és considerable, a l'estiu és agradable fer un berenar-sopar a la zona de pícnic.

Vegetació
A la part urbana hi destaquen els grans pins blancs i les tipuanes, que, a l'estiu, s'omplen de flors grogues. Els arbres de l'amor, les moreres, els oms i les oliveres són altres arbres d’aquesta zona.
La zona històrica és plena de grans tanques vegetals als camins. Són abundants els arbustos, com el pitòspor, el llorer i el baladre, i les plantes aromàtiques, com el romaní i l'espígol. També hi ha molts garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines, la majoria de grans dimensions.
Als petits hi ha Lobelia laxiflora, i a les placetes que s’enfilen per la muntanya, sòfores, mimoses sempre-en-flor i tarongers amargs.
A dalt de tot s'obre un bosc espès, molt natural i espontani, amb pins blancs i en alguns llocs també cedres, i un sotabosc molt mediterrani.

Art i arquitectura
A la zona històrica hi ha una de les fonts més populars del barri: la font del Cuento, nom derivat de que rajava poc, i la gent, mentre s'esperava, feia petar la xerrada tot explicant “cuentos”. Pels volts de la font també hi solia haver parelles, i per això es deia que era una font amb molt de “cuento”.
L'escultura més popular del barri del Guinardó és el Nen de la Rutlla, Joaquim Ros i Bofarull de l'any 1961.

Història
Aquest parc prové de les reserves de sòl que es van establir a principis del segle XX. Està encarat al mar i és de propietat municipal des del 1910. Primer es va fer la part històrica, obra de Jean-Claude-Nicolas Forestier en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudurí.
Nom de guineu...
El nom Guinardó ve d’un antic mas: el Mas Guinardó, actualment Casal d'Entitats del districte. Hi ha, però, moltes més coses al darrere d'aquest nom, tal com explica Joan Corbera i Palau, del Grup d'Història del Guinardó de la Cooperativa Cultural Rocaguinarda.
Etimològicament Guinardó procedeix probablement de guinarda, guineu en català antic. Aquesta no és, però, l'única explicació. N'hi ha una altra entre la història i la llegenda.
...o de bandoler?
Quan Miguel de Cervantes va venir a Barcelona va estar en aquest mas, que sembla que pertanyia al famós bandoler en Perot Rocaguinarda, d’on provindria el nom de Guinardó.
Es parla de passadissos secrets, llargs i laberíntics, que permetien a Rocaguinarda escapolir-se quan era assetjat per les tropes del virrei, ja que comunicaven el mas amb l'interior de l'antiga Barcelona emmurallada.
"Perot lo Lladre"
Rocaguinarda, fill d'Oristà i conegut com "Perot lo Lladre", va assolir tal anomenada que fins i tot Cervantes se'n féu ressò en el Quixot. Fou membre de la bandositat dels nyerros, en una època -el segle XVI- en què el bandolerisme tenia més a veure amb pertànyer a un "bàndol" que amb el lladregueig.
Més que malfactors, els bandolers van ser el fruit dels enfrontaments entre feudals, instruments per dirimir els plets entre les persones més influents de l'època i que van desaparèixer quan va caldre fer front comú en la Guerra dels Segadors.
 Més informació a L'Atles de la Biodiversitat