• 
• 
• 
• 

Els Jardins de l'Ecòleg Ramon Margalef i López, abans Jardins d'Aclimatació, el va fer al 1930 Rubió i Tudurí, l'any següent de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, al terreny on s'havien situat els pavellons d'Itàlia i Suècia. L'objectiu era l'aclimatació d'espècies foranes dels cinc continents que es van portar per a l'exposició ampliades fins al 1937 i interrumpudes per la Guerra Civil. Al 1945 l'arquitecte Lluís Riudor i el botànic Joan Pañella van reprendre els treballs de plantació fins als anys 1980. Aquest jardí alberga al voltant de 230 espècies de plantes. Els arbres estan prou separats entre sí per poder conèixer les possibilitats de desenvolupament en el clima de Barcelona.
La superfície dels jardins es divideix en dos nivells de gran extensió comunicats per escales de pedra. Al nivell superior, molt ombrívol, hi ha pèrgoles de pedra per a les espècies enfiladisses.
Els camins són de sauló amb bancs. Molts exemplars estan identificats amb el nom científic, el nom comú i la zona d'on són originaris.

Vegetació
Hi ha espàcies destacables, ja sigui per la seva raresa, o per l'excepcionalitat del peu. El més ressenyable és un exemplar immens de sapindal (Koelreuteria paniculata), situat a prop de l'entrada del jardí, un gran ginjoler (Ziziphus jujuba) i els que són inclosos al Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona com un exemplar de Siris blanc (Albizia procera); un Molle o huingan (Schinus longifolia); o l'Eucaliptus tuart (Eucalyptus gomphocephala).
Entre els exemplars únics o gairebé únics es troben l'arbre del safrà (Elaedendron crocem); el salze australià o arbre de la menta per l'olor (Agonis flexuosa); la picònia excelsa (Ealeodendron capense), amb fruits que semblen olives; l'arbre del corall (Erytrina cristagalli); l'aromer de Xile (Acacia caven); l'arbre de la cera del Japó (Toxicodendron succedaneum); la sòfora de Dot (Styphonolobium japonicum); el pitòspor pèndul (Pittosporum angustifolium), un arbust que en aquest jardí els anys i la poda li han conferit un port arbori, i la prunera de Natal (Carissa macrocarpa). Als jardins també hi ha coníferes exòtiques, com el pi de Turquia o pi de Xipre (Pinus brutia).
Quant a les enfiladisses, cal destacar el lligabosc gegant (Lonicera hildebrandiana), d'espectacular floració taronja, la rosella de Coutter (Romenya coutter), i enfilant-se per les columnes de la pèrgola, un gran exemplar de Pereskia aculeata. Es tracta d'una cactàcia enfiladissa que sembla llenyosa perquè suberifica les tiges, fa fulles i té als nusos agrupacions de punxes amb les quals cal anar molt amb compte!

Art i arquitectura
A proposta de l'ONG Projecte dels Noms es va inaugurar en aquest jardí el Memorial de la Sida inaugurat l'any 2003 i dissenyat per Lluís Abad. Una olivera, símbol de pau i d'eternitat, s'aixeca en un parterre amb lloses allargades de pedra en el seu interior, on s'ha inscrit un poema de Miquel Martí i Pol.

Història
Aquest jardí és un dels assajos d'aclimatació més importants fets a Barcelona des de la dècada dels 30 fins a la dels 80, amb l'objectiu de diversificar la flora de la ciutat. Va ser creat per Nicolau M. Rubió i Tudurí l'any següent a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 a la parcel·la que havien ocupat els pavellons d'Itàlia i Suècia.
Les primeres plantacions es van fer amb exemplars dels cinc continents que havien enjardinat el recinte de l'exposició, i fins l'any 1937 Rubió n'hi va afegir de noves.
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, l'any 1945, Lluís Riudor, director dels espais verds públics de Barcelona, i Joan Panyella, tècnic botànic i professor de l'Escola de Jardineria de la ciutat, van reiniciar les plantacions, que es van perllongar fins a finals dels anys 80. Durant aquest període, al Jardí d'Aclimatació també es van plantar espècimens aconseguits a partir de les llavors de l'Índex Seminum de Barcelona.

Més informació a L'Atles de la Biodiversitat