Torre de les Aigües del Besòs

Carrer Selva de Mar, 9
Sant Martí

Barcelona

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_les_Aig%C3%BCes_del_Bes%C3%B2s


Latitude: 2.2124649
Longitude: 41.4053303



  • Indret cultural


Es visita en el Programa Com Funciona Barcelona?

També se l'anomena Torre de MACOSA. Es va construir al 1882 per l'arquitecte Pere Falqués. Abastia d'aigua de boca i posteriorment a a la indústria. Avui és record del passat industrial del skyline del Poblenou. Va inspirar a pintors com Calsina, Subirachs o Miquel Vilà. Edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Té planta circular feta de maó massís a la vista. Dividida en quatre parts per cornises de varies anelles superposades. El nivell inferior té grans arcs cecs i bandes llises; i a la part inferior d'obren portes d'arc de mig punt i ulls de bou. El segon tram té la mateixa decoració i finestres d'arc de mig punt i ulls de bou. El tercer nivell és el del dipòsit amb de 12.000 m3 amb la mateixa decoració, però amb una escala exterior de volta catalana que s'aguanta en mènsules metàl·liques. L'últim tram posa BESOS amb lletres metàl·liques. La torre acaba en una cornisa i un terrat amb una construcció circular amb teulada cònica. L'interior de la torre té una escala helicoïdal amb contraforts de volta catalana.

Adossada a la torre hi ha la Casa de les Vàlvules de planta basilical, sense absis, i la teulada a dues vessants amb cornisa. És d'obra vista amb bandes llises. Als extrems curts s'obre una finestra d'arc de mig punt. El costat llarg oposat a la torre és la façana principal; la porta és d'arc de mig punt amb dues pilastres.

A finals del segle XIX, l'aigua a Barcelona era un bé escàs, amb sequeres extremes als 1875 i 76. Al 1877 es publica un projecte d'elevació d'aigües per la societat general constituïda el mateix any. El projecte el dirigeix Francisco Javier Camps Puigmartí.
Mentre que Marsella disposava de 420 l/habitant, París, Dijon o Glasgow arribaven als 200, amb aquest projecte Barcelona preveia arribar als 38,22 l/habitant, duplicant la disponibilitat.

La captació era del marge dret del riu Besòs, a 1 Km del mar i a menys de 4 Km de Barcelona. On hi havia hagut la fàbrica de cervesa Damm. Les anàlisis eren favorables.
Amb 80 metres d'alçada prevista i dos dipòsits, un a 40 m i l’altre a 80 m. L’aigua, impulsada per les bombes de la Casa de les Vàlvules, passava per una galeria i remuntava pel centre de la torre fins al capdamunt del dipòsit. El 21 de juny de 1882 es va inaugurar. La torre no acabada tenia 51 m i així es va quedar. L’empresa comença una forta expansió, el 1882 l’Ajuntament concedeix permís per canalitzar els passeigs de Sant Joan, Isabel II i Aduana i la plaça Palau.

Per la succió al 1889 va augmentar la salinitat i se’n suspengués el proveïment a la ciutat. Aquest fracàs s’associa a la mort de Xavier Camps i Puigmartí al 1890. Això va provocar que Barcelona Besós Waterworks Company Ltd. fos traspassada, l’any 1895, a la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB).

Al 1922 la família Girona va comprar la torre per afegir-la a la seva foneria que més tard es va dir Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa. Durant set dècades va abastir el sistema de refrigeració, menys durant la guerra, quan l'empresa va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d'armament, i la torre va servir de magatzem d'armes amb una bateria antiaèria.
Macosa va desaparèixer l'any 1989 fusionada amb la Maquinista Terrestre y Marítima i GEC-Alstom. Al 1993 la producció es va portar a Santa Perpètua de la Mogoda i la torre va quedar abandonada.

Després de les Olimpíades del 92 es va reordenar el front litoral a Diagonal Mar. La fàbrica es va desmantellar i la Torre de les Aigües va quedar aïllada. Posteriorment els antics treballadors de Macosa i les entitats culturals i veïnals van impulsar la rehabilitació amb la implicació de l'administració i Aigües de Barcelona que van assumir la restauració al 2010. El pressupost va ser de 3,5 milions. Els arquitectes van ser Antoni Vilanova i Eduard Simó, amb la col·laboració de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer i Mir. S'ha musealitzat l'espai i es preveu el trasllat de l'Arxiu Històric del Poble Nou

 

Torre de les Aigües del Besòs

Carrer Selva de Mar, 9
Sant Martí / Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou
Barcelona
 https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_les_Aig%C3%BCes_del_Bes%C3%B2s
Es visita en el Programa Com Funciona Barcelona?

També se l'anomena Torre de MACOSA. Es va construir al 1882 per l'arquitecte Pere Falqués. Abastia d'aigua de boca i posteriorment a a la indústria. Avui és record del passat industrial del skyline del Poblenou. Va inspirar a pintors com Calsina, Subirachs o Miquel Vilà. Edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Té planta circular feta de maó massís a la vista. Dividida en quatre parts per cornises de varies anelles superposades. El nivell inferior té grans arcs cecs i bandes llises; i a la part inferior d'obren portes d'arc de mig punt i ulls de bou. El segon tram té la mateixa decoració i finestres d'arc de mig punt i ulls de bou. El tercer nivell és el del dipòsit amb de 12.000 m3 amb la mateixa decoració, però amb una escala exterior de volta catalana que s'aguanta en mènsules metàl·liques. L'últim tram posa BESOS amb lletres metàl·liques. La torre acaba en una cornisa i un terrat amb una construcció circular amb teulada cònica. L'interior de la torre té una escala helicoïdal amb contraforts de volta catalana.

Adossada a la torre hi ha la Casa de les Vàlvules de planta basilical, sense absis, i la teulada a dues vessants amb cornisa. És d'obra vista amb bandes llises. Als extrems curts s'obre una finestra d'arc de mig punt. El costat llarg oposat a la torre és la façana principal; la porta és d'arc de mig punt amb dues pilastres.

A finals del segle XIX, l'aigua a Barcelona era un bé escàs, amb sequeres extremes als 1875 i 76. Al 1877 es publica un projecte d'elevació d'aigües per la societat general constituïda el mateix any. El projecte el dirigeix Francisco Javier Camps Puigmartí.
Mentre que Marsella disposava de 420 l/habitant, París, Dijon o Glasgow arribaven als 200, amb aquest projecte Barcelona preveia arribar als 38,22 l/habitant, duplicant la disponibilitat.

La captació era del marge dret del riu Besòs, a 1 Km del mar i a menys de 4 Km de Barcelona. On hi havia hagut la fàbrica de cervesa Damm. Les anàlisis eren favorables.
Amb 80 metres d'alçada prevista i dos dipòsits, un a 40 m i l’altre a 80 m. L’aigua, impulsada per les bombes de la Casa de les Vàlvules, passava per una galeria i remuntava pel centre de la torre fins al capdamunt del dipòsit. El 21 de juny de 1882 es va inaugurar. La torre no acabada tenia 51 m i així es va quedar. L’empresa comença una forta expansió, el 1882 l’Ajuntament concedeix permís per canalitzar els passeigs de Sant Joan, Isabel II i Aduana i la plaça Palau.

Per la succió al 1889 va augmentar la salinitat i se’n suspengués el proveïment a la ciutat. Aquest fracàs s’associa a la mort de Xavier Camps i Puigmartí al 1890. Això va provocar que Barcelona Besós Waterworks Company Ltd. fos traspassada, l’any 1895, a la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB).

Al 1922 la família Girona va comprar la torre per afegir-la a la seva foneria que més tard es va dir Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa. Durant set dècades va abastir el sistema de refrigeració, menys durant la guerra, quan l'empresa va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d'armament, i la torre va servir de magatzem d'armes amb una bateria antiaèria.
Macosa va desaparèixer l'any 1989 fusionada amb la Maquinista Terrestre y Marítima i GEC-Alstom. Al 1993 la producció es va portar a Santa Perpètua de la Mogoda i la torre va quedar abandonada.

Després de les Olimpíades del 92 es va reordenar el front litoral a Diagonal Mar. La fàbrica es va desmantellar i la Torre de les Aigües va quedar aïllada. Posteriorment els antics treballadors de Macosa i les entitats culturals i veïnals van impulsar la rehabilitació amb la implicació de l'administració i Aigües de Barcelona que van assumir la restauració al 2010. El pressupost va ser de 3,5 milions. Els arquitectes van ser Antoni Vilanova i Eduard Simó, amb la col·laboració de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer i Mir. S'ha musealitzat l'espai i es preveu el trasllat de l'Arxiu Històric del Poble Nou