Es visita en el Programa
Com Funciona Barcelona?
També se l'anomena Torre de MACOSA. Es va construir al 1882 per l'arquitecte Pere Falqués. Abastia d'aigua de boca i posteriorment a a la indústria. Avui és record del passat industrial del
skyline del Poblenou. Va inspirar a pintors com Calsina, Subirachs o Miquel Vilà. Edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.
Té planta circular feta de maó massís a la vista. Dividida en quatre parts per cornises de varies anelles superposades. El nivell inferior té grans arcs cecs i bandes llises; i a la part inferior d'obren portes d'arc de mig punt i ulls de bou. El segon tram té la mateixa decoració i finestres d'arc de mig punt i ulls de bou. El tercer nivell és el del dipòsit amb de 12.000 m
3 amb la mateixa decoració, però amb una escala exterior de volta catalana que s'aguanta en mènsules metàl·liques. L'últim tram posa BESOS amb lletres metàl·liques. La torre acaba en una cornisa i un terrat amb una construcció circular amb teulada cònica. L'interior de la torre té una escala helicoïdal amb contraforts de volta catalana.
Adossada a la torre hi ha la Casa de les Vàlvules de planta basilical, sense absis, i la teulada a dues vessants amb cornisa. És d'obra vista amb bandes llises. Als extrems curts s'obre una finestra d'arc de mig punt. El costat llarg oposat a la torre és la façana principal; la porta és d'arc de mig punt amb dues pilastres.
A finals del segle XIX, l'aigua a Barcelona era un bé escàs, amb sequeres extremes als 1875 i 76. Al 1877 es publica un projecte d'elevació d'aigües per la societat general constituïda el mateix any. El projecte el dirigeix Francisco Javier Camps Puigmartí.
Mentre que Marsella disposava de 420 l/habitant, París, Dijon o Glasgow arribaven als 200, amb aquest projecte Barcelona preveia arribar als 38,22 l/habitant, duplicant la disponibilitat.
La captació era del marge dret del riu Besòs, a 1 Km del mar i a menys de 4 Km de Barcelona. On hi havia hagut la fàbrica de cervesa Damm. Les anàlisis eren favorables.
Amb 80 metres d'alçada prevista i dos dipòsits, un a 40 m i l’altre a 80 m. L’aigua, impulsada per les bombes de la Casa de les Vàlvules, passava per una galeria i remuntava pel centre de la torre fins al capdamunt del dipòsit. El 21 de juny de 1882 es va inaugurar. La torre no acabada tenia 51 m i així es va quedar. L’empresa comença una forta expansió, el 1882 l’Ajuntament concedeix permís per canalitzar els passeigs de Sant Joan, Isabel II i Aduana i la plaça Palau.
Per la succió al 1889 va augmentar la salinitat i se’n suspengués el proveïment a la ciutat. Aquest fracàs s’associa a la mort de Xavier Camps i Puigmartí al 1890. Això va provocar que Barcelona Besós Waterworks Company Ltd. fos traspassada, l’any 1895, a la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB).
Al 1922 la família Girona va comprar la torre per afegir-la a la seva foneria que més tard es va dir Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa. Durant set dècades va abastir el sistema de refrigeració, menys durant la guerra, quan l'empresa va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d'armament, i la torre va servir de magatzem d'armes amb una bateria antiaèria.
Macosa va desaparèixer l'any 1989 fusionada amb la Maquinista Terrestre y Marítima i GEC-Alstom. Al 1993 la producció es va portar a Santa Perpètua de la Mogoda i la torre va quedar abandonada.
Després de les Olimpíades del 92 es va reordenar el front litoral a Diagonal Mar. La fàbrica es va desmantellar i la Torre de les Aigües va quedar aïllada. Posteriorment els antics treballadors de Macosa i les entitats culturals i veïnals van impulsar la rehabilitació amb la implicació de l'administració i Aigües de Barcelona que van assumir la restauració al 2010. El pressupost va ser de 3,5 milions. Els arquitectes van ser Antoni Vilanova i Eduard Simó, amb la col·laboració de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer i Mir. S'ha musealitzat l'espai i es preveu el trasllat de l'Arxiu Històric del Poble Nou