• 
• 
• 
• 

L’albellatge (Hyparrhenia hirta) és la planta dominant d’aquests prats. Espècie originària de l’Àfrica però estesa fins les nostres latituds de forma natural. Catalunya és el seu límit de distribució cap al nord. Per la seva àrea de procedència li calen temperatures que només es donen en les vessants de solell. La comunitat que forma es diu prat sabanoide, que és un hàbitat prioritari per a la Unió Europea amb una reduïda distribució a Catalunya. El nom ve dels parents d’aquesta espècie que formen sabanes al continent africà i l’aspecte d’aquests prats és molt semblant.
Aquests prats només perduren en el temps si hi ha algun element que ajuda al seu manteniment, és a dir, si les condicions romanen estables poc a poc creix matollar que acaba per fer-los desaparèixer, però si pastura el ramat o es produeixen incendis periòdics es conserven.

Des del punt de vista de biodiversitat són molt interessant. Les espècies vegetals més abundants són Hyparrhenia hirta (albellatge), Brachypodium sp. (llistó), Alyssum maritimum (caps blancs), Convolvulus althaeoides (corretjola), Leontodon taraxacoides, Foeniculum vulgare (fonoll) i Galactites tomentosa (calcida blanca). Tot i que destaquin, no es pot parlar de cap dominància.
 
Cal tenir en compte l’efecte de les espècies ruderals, introduïdes i/o bioinvasores, i aquelles que no són pròpies dels prats d’albellatge que, malgrat que fan incrementar la biodiversitat, no es pot afirmar que aquesta sigui positiva.

En referència a la fauna hi són presents dos insectes que només es poden trobar a Europa en aquestes formacions, el saltamartins Brachycrotaphus tryxalicerus i la xinxa Vibertiola cinerea  Entre els ocells destaquen els d'espais oberts com els fringíl·lids (ocells granívors) com la cadernera (Carduelis carduelis), el verdum (Chloris chloris),el passerell (Linaria cannabina), ... també inscetívors com el bitxac comú (Saxicola rubicola) o la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), altres ocells abundants són el xoriguer comú (Falco tinnunculus), la puput (Upupa epops) o la perdiu roja (Alectoris rufa) i a l'estiu moltes orenetes vulgars (Hirundo rustica) i cuablanca (Delichon urbicum), falciots negre (Apus apus) i ballesters (Tachymarptis melba) venen a caçar sobre els prats. Quan a amfibis van desaparèixer quasi totes les espècies amb l'abandonament de les basses de rec dels horts i abeuradors dels ramats, però va ser un dels últims llocs de Collserola on es va citar el gripau d'esperons (Pelobates cultripes). Potencialment podria recuperar-se bona part d'aquestes espècies si es prenguessin mesures per afavorir-les. De rèptils n'hi ha sargantana cuallarga (Psammodromus algius), sargantana bruna (Podarcis liolepis), llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), serp blanca (Zamenis scalaris), serp verda (Malpolon monspessulanum) i serp llisa meridional (Coronella girondica). Hi ha cites antigues de serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis) i fins i tot d’escurçó ibèric (Vipera latatei). Pel que fa als mamífers destaca el porc senglar (Sus scrofa) per la seva freqüència. De rosegadors hi són presents talpons (Microtidae) i ratolins de bosc (Apodemus sylvaticus), algerià (Mus spretus) i comú (Mus musculus). Entre els carnívors es troben les genetes (Genetta genetta) i guineus (Vulpes vulpes).
Molta d'aquesta fauna es veu condicionada per la presència de mascotes (gossos sense lligar i gats ferals) sense control que dificulten la nidificació, depreden o fins i tot poden transmetre malaties a la fauna salvatge.
Com pastura els prats d'albellatge són interessants, però la presència de gossos no lligats és incompatible amb la pràctica ramadera donat que espanten, fereixen i provoquen avortaments a les ovelles. El manteniment del prats sabanoides depén de la gestió ramadera, que no només potencia la biodiversitat, sinó que és la millor eina per dificultar l'expansió d'incendis amb un cost econòmic molt més baix que les desbrossades amb operaris i produeix de carn de quilòmetre 0 i de qualitat.