• 

Aquest parc, fet en dues fases, aporta dos conceptes ben diferents quant a usos i paisatge. La primera que es va construir és la més extensa i reprodueix un paisatge rural forestal, amb una vegetació mediterrània. El terreny és força atalussat, i el recorregut s'ordena mitjançant camins de sauló molt amples, comunicats de tant en tant per trams d'escales que permeten, així mateix, accedir als espais mirador situats a les cotes més altes.
D'un dels murs de pedra que fan de balconada brolla un gran raig d'aigua que, conduït per un canalet de ferro de 28 m de llarg, va a parar a un petit estanyol que s'aboca muntanya avall en una cascada. A prop, un ample tram d'escales condueix fins a la zona inferior del parc, que es va construir en una segona fase.

El jardí urbà
Molt ampli i ben distribuït, aquí el Parc del Mirador del Poble-sec esdevé un jardí urbà que fa de transició entre el paisatge forestal de Montjuïc i el barri del Poble-sec. Hi ha pistes de petanca i jocs infantils, i els espais de descans estan protegits per l'ombra dels arbres i per una pèrgola coberta d'enfiladisses. En un dels extrems, un estany ple de vegetació aquàtica recull l'aigua que baixa per la cascada graonada de 18 m d'alçada, que té el seu origen en el petit estanyol que hi ha muntanya amunt.

Un parc entre parcs
El Parc del Mirador del Poble-sec està situat entre diferents espais verds d'aquest vessant de la muntanya de Montjuïc. Just on comença el parc per la banda del passatge de la Vinyeta hi ha arrenglerat un dels extrems del Parc de la Primavera, i la zona del parc que puja paral·lela al passatge de Josep Carner va a parar als Jardins de Mossèn Costa i Llobera.

Vegetació
En aquest parc hi ha, entre d'altres espècies arbòries, xicrandes (Jacaranda mimosifolia), lledoners (Celtis australis), Fraxinus berlandieriana, alzines (Quercus ilex), acàcies (Robinia pseudoacacia), oms (Ulmus pumila), sòfores (Sofora japonica = Styphnolobium japonicum), xiprers (Cupressus sempervirens), pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), pebrers bords (Shinus molle) i molts arbres de l'amor (Cercis siliquastrum), als quals s'ha donat un port arbustiu. A la gran zona d'estar hi destaquen els sapindals (Koelreuteria paniculata), i la pèrgola que hi ha està coberta per glicina (Wisteria sinensis) i vinya verge (Parthenocissus tricuspidata).

Història
Des de les darreries del segle XIX fins a la meitat del segle XX, Montjuïc va ser un lloc d'esbarjo per als barcelonins, que pujaven a la petita muntanya domèstica a fer costellades o refrescar-se a les múltiples fonts. Amb l'excepció del castell militar, el territori era privat, dividit en tres grans finques dedicades a la caça o a tasques agrícoles. Va ser arran de la planificació urbanística amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 que l'Ajuntament va començar a comprar terres a Montjuïc, i Jean-Claude Nicolas Forestier va ser cridat per enjardinar la muntanya.
Tot i que Montjuïc va viure un segon gran impuls urbanitzador arran dels Jocs Olímpics del 1992, que va permetre continuar enjardinant amples zones despullades cap a migdia, alguns racons de la muntanya -sobretot els que estaven a tocar de la ciutat per la part del port i del barri del Poble-sec- encara van restar ocupats per barraques, horts espontanis, tallers i edificacions precàries de tota mena. La creació del Parc del Mirador del Migdia, entre els anys 1995 i 1997, va representar l'ordenació de bona part d'aquests terrenys.
Més informació a L'Atles de la Biodiversitat