• 
• 
• 

L'entrada principal pel carrer Almogàvers està flanquejada per dues altíssimes parets de ceràmica blanca que delimiten els llargs talussos, molt suaus i sembrats de gespa. Constitueixen una talaia que permet contemplar amb perspectiva el conjunt de l'espai. Petits caminets fets amb travesses de fusta faciliten l'ascens.
La ceràmica es repeteix a les dues escultures que determinen l'organització del parc. Prop de l'edifici de l'antiga estació de ferrocarril que li dóna nom, s'estén damunt la gespa un gran llenç de ceràmica blava. És el Cel caigut. Més enllà, tocant al pont del carrer Sardenya on finalitza aquesta primera part del parc (val la pena pujar-hi per veure les escultures), s'enfonsa l'Espiral arbrada, plena a vessar de til·lers.

Els altres espais
Tot i la modernitat del seu traçat, el Parc de l'Estació del Nord compta amb espais més tradicionals, recollits i ombrejats, alguns situats a tocar del carrer Nàpols i que ressegueixen una bona part de la reixa del parc. Aquí, els arbres plantats en amplis parterres separats per camins serpentejants de sauló formen una mena de bosc que protegeix els que volen seure en un banc a recer del sol.
Més enllà del pont del carrer Sardenya el parc s'estén allargassat, passa per sota del pont de Marina i finalitza al carrer de Lepant. En aquesta zona, també molt àmplia, és on s'han instal·lat els serveis: una àrea de jocs infantils i una gran àrea d'esbarjo per a gossos.

Vegetació
Tot i que l'element vegetal més destacat d'aquest parc, per extens, són els grans parterres i els talussos de gespa -on sempre hi ha algú prenent el sol-, el cert és que l'arbrat és important. Això es deu, més que a la varietat d'espècies, deliberadament limitada per no treure protagonisme a les escultures, al seu desenvolupament, que els permet destacar. Així, el Cel caigut està flanquejat per un petit grup de pins pinyers (Pinus pinea) en una banda, i per altíssims pollancres (Populus nigra italica) a l'altra. En aquesta zona del parc són nombrosos els grans exemplars d'àlber (Populus alba nivea i Populus alba pyramidalis) amb unes fulles platejades precioses, i també els pollancres del Canadà (Populus X canadensis i Populus X canadensis pyramidalis). Destaca, per centenari i pel seu magnífic port, un pollancre del Canadà que forma part del Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona. Omplint l'Espiral arbrada, una notable plantació de til·lers (Tilia tormentosa).
A la zona a tocar del carrer Nàpols l'arbrat esdevé una mena de bosquet on abunden les alzines (Quercus ilex) i els xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), i on també hi ha alguns àlbers. Més enllà del carrer Sardenya, on hi ha els serveis del parc, els grans parterres de gespa -també n'hi ha- comparteixen protagonisme amb arbustos com el tamariu (Tamarix gallica), l'arboç (Arbutus unedo), el pitospor (Pittosporum tobira), el marfull (Viburnum tinus) i la ginesta (Spartium junceum), i també amb els arbres: lledoners (Celtis australis) al voltant de l'àrea de joc infantil i, formant petits grupets, sòfores (Styphnolobium=Sophora japonica), acàcies (Robinia pseudoacacia) i mimoses floribundes (Acacia retinodes).

Art i arquitectura
El Parc de l'Estació del Nord es pot considerar l'únic exemple construït a Barcelona de land art o art terra, un corrent que sorgí cap a finals de la dècada de 1960 als Estats Units i a Europa, i que pretenia traslladar el treball artístic als espais naturals perquè n'esdevinguessin el suport. En aquest parc el land art està representat per la ceràmica sobre paisatge, amb dues escultures de Beverly Peppers: Cel caigut i Espiral arbrada.

Història
Aquest parc va ser construït sobre una part dels terrenys ocupats per l'antiga l'Estació del Nord. Aquesta va ser construïda l'any 1861 i era el punt d'arribada dels trens de la línia de Lleida. Perdudes les seves funcions ferroviàries l'any 1972, el recinte acull avui l' estació central d'autobusos de Barcelona i el poliesportiu municipal més gran de la ciutat.
 
Més informació a L'Atlas de la BIodiversitat