• 

La Virreina Centre de la Imatge és una institució museogràfica pública i gratuïta dedicada a l’art contemporani a Barcelona. Ubicada a les Rambles i com a passatge cap al barri del Raval, en els últims anys s’ha centrat en explorar els usos ideològics i estètics de les imatges.
MISSIÓ
 
El museu d’art contemporani és un dels espais socials que s’ha vist més afectat per la gran crisi del sistema neoliberal. Així, després de la dècada dels noranta, quan nombroses institucions es van llançar a la recerca de gramàtiques pròpies, i després del col·lapse del capitalisme financer, que va suposar una deflagració dels recursos econòmics destinats a la cultura, és a dir, avui, s’obren algunes incògnites estructurals per al museu, que sembla que resideixi des de fa cinquanta anys en un estat d’esgotament perpetu o en una ansietat permanent de refundació.
La majoria de coreografies característiques del final del segle XX –la recerca d’un “model propi”, la legitimació per part de les esferes internacionals, el distanciament de la festivalització de la cultura, etc.– han patit un canvi d’escenari semàntic, fruit del rearmament ideològic de la ciutadania. Això fa que ara aquell museu sigui intraduïble, tot i que això no ha pas de convidar a eludir-ne alguns dels objectius inicials.
D’una banda, les tipologies que van caracteritzar els museus sota etiquetes pejoratives o exemplars ara són insuficients. De l’altra, el ball de formats d’adscripció o de rebuig que els sustentaven, gairebé sempre importats de països hegemònics culturalment i econòmicament, també han esdevingut ineficaços. La idealització i els seus perills, en forma de nostàlgia desmesurada i de suficiència sectària, també s’afegeixen al quadre del museu d’art contemporani, que corre el risc de llegir la seva pròpia genealogia crítica des de posicions revengistes i inadequades.
Mentre el museu es dirimeix entre l’arqueologia o el vaticini, els mecanismes d’espectacularització de la cultura en van depurar els ressorts, cosa que ha comportat urgències i preguntes que semblaven superades del tot. Les corbes d’audiència tornen a funcionar a tall de legitimació populista o de sospita d’elitisme i, en sintonia, floreixen els discursos que demanen el retorn dels museus a un passat hipotèticament adàmic i llegendari.
En arribar a aquest punt, es fa imprescindible restituir l’abast crític del museu i les seves capacitats de reinvenció artística, subjectiva i social. Per fer-ho, no n’hi ha prou d’extreure’l de les lògiques del blockbuster ni de sublimar les mediacions procedents de formes institucionals “externes”, generades o estimulades pel museu mateix com a protocols de la bona consciència pública. El museu al complet, no un programa específic o unes zones acotades, ha de funcionar com un mediador més dins d’una xarxa sense franges preexistents o jeràrquiques, ha d’obrir canals de diàleg i intercanvi múltiples, i erigir articulacions permanents, sistemes d’interacció mal·leables i d’acord amb les diverses expectatives d’ús. El coneixement cultural es resisteix a enquadrar-se en un marc fora/dins; irromp, esdevé i suscita noves coordenades entre les parts implicades.
En aquest sentit, afavorir la participació, construir focus de proximitat i descentralitzar el museu implica reconèixer unes posicions concretes i obrir un conjunt de dispositius la utilització dels quals “institueixi”, és a dir, que no només dibuixi per al museu una fesomia orientada a l’àmbit ciutadà, sinó que li proporcioni una mecànica complexa i tensa com a institució, uns valors públics i enunciatius.
Des de La Virreina Centre de la Imatge afrontem la necessitat de construir, de manera cooperativa, una arquitectura com a institució, una filosofia de treball i una política pública: és a dir, uns perímetres, unes funcions, una xarxa d’intercanvis socials i un lloc específic en el mapa cultural de Barcelona, posats tots en estat permanent de qüestionament i no ensenyorits en les seves siluetes, una idea que va més enllà de definir, mitjançant estrats diferenciats, un menú d’exposicions, programes públics i propostes de mediació.
Entendre l’aquí i l’ara resulta ineludible per a La Virreina Centre de la Imatge: el barri del Raval i l’inici del segle XXI; el moment actual en les polítiques municipals i el context del capitalisme europeu industrialitzat; la memòria metropolitana dels barris i el teixit associatiu i activista, que ja va desbordar els límits de la cultura visual en prestar atenció a fenòmens microurbans, en desplegar dinàmiques basades en l’intercanvi i, el més important de tot, en exigir un espai de representació i producció dins de l’actual cartografia institucional barcelonina.
Finalment, creiem que La Virreina Centre de la Imatge ha de contribuir a actualitzar el paper neuràlgic de Barcelona en el desenvolupament de la cultura a Catalunya, la qual cosa exigeix un impuls de relacions fortes i recíproques amb altres ciutats del context espanyol, a més de connectar-nos amb centres museogràfics que tinguin una orientació i una escala similars en l’àmbit internacional.
En aquest sentit, definim la recerca com una de les nostres atribucions principals, ja que entenem que aquesta via introdueix, dins del temps ocasional que històricament va definir el dispositiu museu, altres experiències temporals no orientades vers la immediatesa i l’eventualitat; altres sabers que es resisteixen a ser tipificats o que s’enuncien mitjançant processos expandits d’escolta, de diàleg i de reconeixement de l’antagonisme; i altres subjectivitats crítiques formulades des de la cooperació, mitjançant unes gramàtiques que desfan els marcs institucionals, els obren a nous usos socialitzats i incorporen experiències microhistòriques que requereixen unes formes d’interpel·lació mancades del pes de les genealogies més vuitcentistes o disciplinàries.
Així doncs, proposem tres línies de força que vertebrin La Virreina Centre de la Imatge, que n’ordenin l’activitat general i que s’expressin en forma d’exposicions, seminaris, cursos, publicacions i activitats d’aprenentatge compartit, seguint un marc discursiu comú.
Aquests tres eixos de treball funcionen com a laboratoris d’idees que travessen el centre i n’activen totes les potencialitats, les metodologies i els vocabularis: són una eina àmplia d’enunciació artística i de cooperació col·lectiva que proporciona a La Virreina Centre de la Imatge un enclavament com a institució i l’habilita per interpel·lar i ser interpel·lada per i des de les diverses contraesferes públiques.