• 
• 

Història
Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’Orde del Cister. Els cistercencs sorgiren l’any 1098, com una branca dels benedictins, al monestir de Cîteaux o Cister(Borgonya, França), amb el propòsit de viure segons la Regla de sant Benet en tota la seva puresa. Aviat, especialment per la forta personalitat espiritual de sant Bernat (1090-1153), abat de Claravall, gran místic, predicador de gran prestigi i autor de moltes obres d’espiritualitat i teologia monàstiques, els cistercencs (anomenats monjos blancs) proliferaren arreu d’Europa.
Valldonzella ha estat, a través dels segles, una comunita itinerant, perquè una sèrie de circumstàncies han fet que les monges haguessin de traslladar-se diverses vegades d’un lloc a un altre.
Després d’uns preludis, obscurs com tots els inicis, la comunitat es constituí a Santa Creu d’Olorde (prop de Vallvidrera) el 4 de novembre de l’any1237, per la donació que féu el bisbe de Barcelona de l’església de la Santa Creu d’Olorde a una comunitat de monges que seguís la Regla de Sant Benet. Ja formada la comunitat cistercenca, l’any1259, els conflictes bèl·lics del rei Jaume I amb els nobles catalans obligaran a les monges a refugiar-se a Barcelona i, quan pogueren tornar al monestir, el bisbe Arnau de Gurb, perquè visquessin més protegides, no volgué que residissin més en un despoblat.

 
Aleshores fou construït, fora de les muralles de la ciutat, un monestir nou prop de la Creu Coberta, gràcies a l’auxili dels fidels als quals el bisbe concedí indulgències si ajudaven a la comunitat. La situació del monestir i l’observança monàstica de la comunitat van fer que, al s.XIV, els reis i la cort, en entrar o sortir de Barcelona, s’hostatgessin sovint a Valldonzella. Fins i tot fou a Valldonzella on el 1410, va morir el rei Martí l’Humà. Al s.XVII, aquest monestir fou destruït en la Guerra dels Segadors.
Al s.XVII, les monges anaren a residir al Priorat de Natzaret, a l’interior de la ciutat, prop del portal de sant Antoni de la muralla. Aquest altre monestir fou cremat durant la Setmana Tràgica de 1909 i les monges foren acollides caritativament per la família Manuel Valls i Martí a la Torre dels Pardals, a la Sagrera.
Després d’aquest fet, l’abadessa Esperança Roca i Roca, aconsellada pel director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprengué la construcció del nou monestir, l’actual. L’any 1913, la comunitat pogué habitar ja el monestir nou, bé que l’església no pogué ser acabada i consagrada fins al 1922.
L’actual edifici és obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, en l’estil més modern de l’època, actualment anomenat “modernisme català”. És un estil amb reminiscències de l’art medieval. Apareix en l’època del romanticisme, a la segona meitat del s.XIX, i té la seva major esplendor a la fi del segle i principis del s.XX.
Ho palesen molts dels seus elements i especialment l’església, bastida, com tota la resta del monestir, amb maons vistos, la qual cosa dóna a l’exterior un cert aire mudèixar, com succeeix en algunes altres manifestacions del temps del modernisme, que aplicà recursos molt variats.
L’església és d’intenció general goticista però imaginativa (per exemple: en els finestrals amb vitralls i els interessants reforços ornamentals dels arcs dels creuer) i té una estructura i una mecànica perfectament gòtiques (només cal veure el creuer i la nau central). En conjunt, presenta una gran força arquitectònica i decorativa.
Al costat sud-oest del monestir s'estenia l'Hort del Monestir de Santa Maria de Valldonzella de més de 2.000 m2, actualment reduït a la meitat amb les obres de rehabilitació d'un equipament esportiu i d'esbarjo per als nens de la DGAIA.