Amb el nom popular de
Desert de Sarrià, es coneix el jardí públic al final del passeig de Santa Eulàlia.
Segons la tradició, Santa Eulàlia visqué en aquest lloc que aleshores s’anomenava "Térrea sanctae Eulaliae". Imaginem una casa romana el segle IV, quan tot el desert era ple d’arbres i brollava una font molt visitada pels barcelonins en processó, per pendre l’aigua que els donava salut i ventura.
Posteriorment tal com hem dit, aquesta finca es va cedir als caputxins el 1578, que la convertiren en un jardí místic ple d’arbres i figures de fang. A finals del segle XIX Josep Ricart i Josep Maria Sert hi fundaren un asil per a persones amb diversitat funcional.
Informació extreta de la publicació "Itineraris: Sarrià: nucli antic" editada pel districte de Sarrià-Sant Gervasi l'any 2007 de l'autora M. Palau-Ribes.