17-03-2016
En Narcís Prat (biòleg) i en Joan Gaya (enginyer) donen les seves visions sobre la història i el present de l'aigua a la Barcelona Contemporània
La Fàbrica del Sol en col·laboració amb la Unitat de Cultura Científica i Innovació de l’Àrea de Comunicació de la UB han preparat el cicle: La cultura de l’aigua al llarg del temps. Passat i present de la gestió de l’aigua de la mà d’experts del món acadèmic i tècnic: L’ultima activitat va ser el dia 16 de març, amb el títol “La Barcelona contemporània amb Narcís Prat i Joan Gaya” Conversa sobre la història i el present de l’aigua a la Barcelona contemporània.
El format informal de conversa va permetre la participació del públic assistent i la interpel·lació als dos experts sobre qüestions sobre les que regna el desconeixement.
En Narcís Prat va voler remarcar la seva condició de biòleg per centrar la seva posició en qüestions ambientals de la gestió de l’aigua; i en Joan Gaya, enginyer, i per tant més proper a satisfer les necessitats de proveïment i garantir un subministrament suficient i de qualitat. Van haver punts de trobada i desencontre en un ambient agradable i distés. Algunes dades sorprenents són que a mitjans del segle XIX l’edat mitjana dels barcelonins era de 25 anys i a Santt Andreu de Palomar o Sants era de només 19 anys, conseqüència de la mala qualitat de l’aigua del Besòs que provocava malalties com el còlera o el tifus. A finals del segle XIX i principis de segle XX s’incorporen les captacions del Llobregat gràcies a poder bombar amb màquines de vapor primer i electrobombes més endavant. Fins aleshores només es feia servir la gravetat per subministrar aigua a la ciutat. Fins la dècada dels 1960 encara es feia servir principalment l’aigua del Besòs i no va ser fins 1967 que va arribar l’aigua del Ter. Els criteris ambientals s’han contemplat durant pocs períodes. A l’embassament de Sau es van dissenyar les captacions a diversos nivells per escollir l’estrat segons les circumstàncies i evitar les capes eutròfiques (contaminades per excés de nutrients). Durant un temps es va deixar de fer i s’agafava aigua sempre de baix, amb episodis de contaminació per sulfhídric evitables fàcilment en variar l’alçada de captació.
La concessió d’aigües del Ter és d’uns 240 Hm3/any, però habitualment se situen entre els 180 i 220 depenent de les condicions hídriques de l’any. L’any 58 es van establir les prioritats d’usos d’aigües del Ter i el cabal mínim de 3 m3/s que s’havia de deixar al riu. Aquest cabal no responia a aspectes mediambientals sinó industrials. Era per satisfer els drets que tenien aigües avall. Les indústries de la part baixa van cessar l’activitat i es va proposar els 3m3/s com cabal ecològic.
La salinització del Llobregat a partir de l’any 1916 per que les explotacions de potassa de Súria i Cardona dificulten el seu ús. Per reduir la salinització a menys de 2000mS/cm2 es va construir el col·lector de salmorres.
Els consums d’aigua a Barcelona al voltant del 105l/persona i dia, la meitat que altres ciutats europees i una quarta part dels EEUU. No n’hi ha gaire marge per reduir consum. Del rebut de l’aigua la part fixa suposa una fracció molt important. El cànon de sanejament representa una porció molt petita i en canvi és sobre la que més control es fa. Aquests diners paguen tant el subministrament en alta, des dels punts de captació fins els de distribució, com la depuració. Aquesta és la part pública de la gestió i depèn de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i Aigües Ter Llobregat (ATLL). La distribució, en mans privades, és el gruix del rebut, però tal com estan desglossats els conceptes l’estalvi d’aigua no es trasllada fidelment en la factura. Per aquesta raó, la incidència del cànon sobre el rebut de l’aigua és poc significativa.
La desalinitzadora del Prat està dissenyada per produir 60 Hm3/any, però funciona al 10% de la seva capacitat, el que és incongruent econòmicament per dilatar els períodes d’amortització i entrar en obsolescència la tècnica. Si es fes servir a ple rendiment es podrien alliberar aigües del Ter i complir amb els cabals ecològics a més de garantir millor l’abastiment.
