• 
• 

És un dels jardins especialitzats en cactus i plantes suculentes més important d’Europa.

Història
Els Jardins Costa i Llobera (1970) de l'arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de jardineria Joan Pañella. El germen va ser un fons d'espècies de les Canàries, Andalusia i d'altres vivers de ciutats mediterrànies així com de la col·lecció Pallanca des d'Itàlia. Són 3,16 hectàrees de viatge a les zones subdesèrtiques, desèrtiques i tropicals, però també en zones d’alta muntanya.
Els hivern de 1985 i 1987 dues grans gebrades van suposar una reducció en gairebé un 40% del nombre d'espècies. Durant prop d'una setmana la ciutat va enregistrat temperatures de menys sis graus de forma sostinguda.
 
Biodiversitat
Destaquen exemplars d'aloe (Aloe ferox) i dents de Cocodril (Aloe brevifolia) sud-africans, Cylindropuntia rosea mexicanes, aïzoàcies africanes, exemplars de Xanthorrhoea australians, Euphorbia resinifera del Marroc, Cereus jamacaru brasilers de gran mida o els cactus barril com els Ferocactus glaucescens de l'estat mexicà de Querétaro, entre d'altres. Hi ha una amplia col·lecció de cactus del gènere Echinopsis, com els Echinopsis santiaguensis, d'Argentina, Xile, Equador, Bolívia, Brasil, Uruguai i Paraguai. Creixen en terrenys sorrencs i de graves i destaquen per la grandària i bellesa de les seves flors. Poden presentar una forma arbòria o de globus i tenen un tub floral especialment alt. Són remarcables els exemplars del gènere Echinocactus. Són cactus mexicans i del sud dels Estats Units amb una mena de llana a la part superior. Aquí neixen les flors amb coloració llampant que va del groc al rosa porpra. El seu nom evoca els eriçons de mar (Echinus). Hi ha exemplars d'Astrophytum miryostigma, per la seva forma estrellada, des d'on irradia flors grogues. Hi ha una àmplia representació dels Ferocactus, coneguts com cactus de barril. Són dels deserts de Califòrnia i la Baixa Califòrnia, Arizona, el sud de Nevada i Mèxic. Són cactus amb forma d'una bota de vi d’adult. El gènere Mammillaria té més de 350 espècies que creixen en forma de tubercles. Poden tenir forma cònica, cilíndrica, piramidal o rodona. Són de Mèxic, el sud dels Estats Units i el Carib. Entre les suculentes més grans del parc hi ha exemplars de més de cinc metres d'alçada d'Euphorbia de zones tropicals i subtropicals d'Àfrica o Madagascar. Presents també els drago de Canàries (Dracaena draco), l'atzavara (Agave americana) o les figues de moro o figues de pala (Opuntia ficus-indica). Les atzavares són originàries de Mèxic. S'han adaptat al clima mediterrani. Les figues de moro són de Mèxic, Perú o l'Argentina, però creixen espontàniament al litoral mediterrani. També hi ha una àmplia varietat d'arbres mediterranis, com ara garrofers (Ceratonia siliqua), oliveres (Olea europaea), arbusts com ara ficus (Ficus sp), arbres ampolla (Brachychiton populneus), roures australians (Grevillea robusta), potes de vaca (Bauhinia grandiflora). S'hi poden trobar 12 espècies de palmeres com la Phoenix dactylifera, la palmera datilera, de família de les Arecàcies d'Aràbia i el Nord d'Àfrica o també exemplars de Phoenix canariensis, Wasinghtonia filifera i Washingtonia robusta, i com no, l'única espècie de palmera autòctona d'Europa, el margalló Chamaerops humilis

Paisatgisme i disseny
L’any 1987 el New York Times el va incloure en el top ten dels deu millors jardins del món. L’any 1987 va patir una duríssima gebrada, tot just quan es recuperaven dels efectes d’una altra de l’hivern del 1985. Quan l’espai als setanta, hi creixien unes vuit-centes espècies. L’hivern de 1985, durant prop d’una setmana, la ciutat va enregistrar temperatures de menys sis graus de manera sostinguda. La segona gelada va suposar la mort per a moltes de les plantes i va reduir-ne la varietat en gairebé un 40 %. Incloses moltes que havien estat reposades. I fins i tot amb aquest panorama, poc afalagador, va merèixer la consideració d’un dels deu millors jardins del planeta.
Més informació a L'Atlas de la Biodiversitat